Festival al SenglaRock 2008 !

(Guillem López Martín, redactor meua.cat) | 21-07-2008, 04:44 | 3 comentaris

Pocs plaers podem trobar a la vida com el de viure la música i la festa enmig de la naturalesa, gaudint del sol, l’estiu i la companyia dels amics, passant despreocupadament el temps en la teua tenda de campanya i sentint en tu l’esperit de la llibertat i l’aventura. I si a açò li afegim el plaer de fer-ho en una terra que adores i retrobar una ciutat que t’ha vist nàixer i viure els teus primers anys d’infantesa, la joia de presenciar un esdeveniment tan especial com el SenglaRock adquireix encara més fermesa en aquest marc de la Terra Ferma.

 

El festival SenglaRock, antigament organitzat a Montblanc, se celebra actualment al parc de les Basses del poble d’Alpicat, a les afores de la ciutat de Lleida, seguint la carretera N-240. Accedim al recinte amb la línia 14-Agrònoms dels autobusos metropolitans, que passen amb una freqüència de 60 minuts i un preu de 0,95 euros. Quan arribem al recinte del festival, allò primer que ens crida l’atenció és l’excel·lent localització de l’acampada i els concerts: el parc de les Basses és immens, frondós, verd, net... Les instal·lacions tampoc estan malament: dutxes individuals (seria un detall a tindre en compte la possibilitat d’incloure l’aigua calenta en el pressupost, no és gens agradable agafar una pulmonia en ple juliol), serveis portàtils, carpa d’Internet, paradetes de tot tipus... El festival comença a les 6 de la vesprada (en teoria) tot i que fins a gairebé les 7 no es deixa entrar als acampats. Per fi, ja al capvespre d’un calorós dia d’estiu, podem començar a plantar la nostra tenda i deixar el nostre equipatge: en una breu estona, els concerts ens esperen.

 

Per a dinar i sopar, hi ha al SenglaRock una àmplia oferta gràcies a les paradetes que s’hi instal·len al costat dels escenaris: kebap, crêpes, entrepans de tot tipus... El preu, tanmateix, és prohibitiu (per exemple, 5 euros per un kebap més aviat xicotet). La moneda oficial del festival és l’aglà, que es canvia pels euros a les cabines que hi ha dispersades pel recinte.

 

Si abans hem comentat el detall que hi ha instal·lada una carpa amb connexió a Internet, el repetim ara per a felicitar a l’organització per aquesta bona ocurrència: que siga veritat que les noves tecnologies estiguen a l’abast de tothom i siguen de caire públic.

 

Hi ha quatre escenaris per als concerts: es diuen, respectivament, Lleida, Montblanc, Prades i Basses. L’escenari Lleida és l’escenari principal, on tenen lloc les actuacions d’Amaral, The Hives, Els Pets, Muchachito Bombo Infierno, SFDK... A l’escenari Prades només es fa el Senglar electrònic, espectacle de música... house? tecno? bastant desagradable a l’oïda d’un ésser civilitzat, però necessària quan et sents ple d’energies i vols que la festa no acabe mai.

 

Els concerts són, evidentment, el nucli central del SenglaRock. Destaca la immensa varietat que s’oferta: des del pop en castellà d’Amaral fins a la música combativa de Lehendakaris Muertos, i des del vanguardisme dels suecs The Hives fins a la música tradicional gallega i castellana de A Cadiera Coixa. Es pot dir que al Senglar es fan concerts per a, absolutament, tots els gustos. Tanmateix, moltes vegades, els grups menys coneguts són els que més mèrit tenen i els que menys afalacs reben... Destaquen les magnífiques actuacions de Rauxa, grup sabadellenc de rumba catalana en català, i Miquel Abras, prometedor cantautor de la Bisbal d’Empordà.

 

El concert d’Amaral és, com era d’esperar, un dels grans èxits del festival; i la veritat, ho mereixen. Les instal·lacions de l’actuació són absolutament impressionants (equip de so d’última generació, pantalles gegants per a veure de prop als membres del grup...). Damunt, a més de la gran veu de la cantant i la seua màgia per a interpretar les cançons, els catalans rebem l’obsequi de sentir de la seua boca una cançó en la nostra llengua: “Camins”, de Sopa de Cabra, acompanyats pel cèlebre Gerard Quintana. L’actuació en català és, sens dubte, un dels moments més emocionants del concert i un signe de respecte a la nostra cultura que cal tindre en compte. L’única cosa negativa va ser l’escassa durada del concert.

 

No Way Out van suspendre l’actuació poc abans del festival, degut a una operació urgent d’hèrnia discal a un dels components del grup. És digna de destacar l’aparició dels Whiskyn’s, un dels millors grups (per no dir gairebé el millor) de música pop catalana. Els de Reus van fer un concert llarg i intens amb pocs mitjans, donant el millor d’ells mateixos i mostrant un tracte encantador cap als fans i la premsa. La quota valenciana va quedar complerta amb l’ska-folk d’Obrint Pas, però trobem a faltar, malauradament, alguna actuació d’illencs: aquest és un punt molt negatiu per a l’organització del festival, ja que sempre s’havia caracteritzat per portar grups i cantants de tots els racons dels Països Catalans, i la música de les Illes Balears sempre havia tingut una consideració, ja fóra amb els Anegats, Antònia Font, etc.

 

Un altre dels plats forts del concert va ser The Hives, banda sueca de rock, així com Muchachito Bombo Infierno, grup de rumba-swing francament original i divertit d’escoltar, amb la sorprenent peculiaritat que, sobre l’escenari, pinten un quadre en directe... en fi, sempre és agradable veure coses diferents, i els artistes sempre ens sorprenen amb les seues curiositats.

 

Els Lehendakaris Muertos van destacar per la seua connexió amb el públic i les dots humorístiques del cantant (impagable el moment de posar-se una samarreta de la selecció espanyola...).

 

Destaquem, per últim, el concert d’Els Pets: aquest va ser el més multitudinari i carismàtic de tot el Senglar: més de 3000 persones s’amuntonaven per a cantar les cançons de tota la vida d’aquest grup cabdal del pop català: “Bon Dia”, “Tarragona m’esborrona”, “Digues que m’estimes”, “Jo vull ser Rei”... La connexió amb el públic va ser fantàstica, però vam trobar a faltar que cantaren “Vespre”, una de les seues composicions més cèlebres.

 

Tanmateix, malgrat tot aquesta crítica positiva de les actuacions, no tot és perfecte en un festival d’aquestes característiques. En primer lloc, cal destacar la manca de música en català. És cert que hi va haver un bon grapat de grups que van actuar en la nostra llengua, però el nombre de bandes que actuen en anglès i castellà és cada volta major, i això no es pot permetre. A més, ja hem esmentat adés l’absència d’illencs al festival: aquesta és una mancança que li resta molts punts al caràcter pancatalà que voldríem suposar-li al SenglaRock. El Senglar destaca, també, per ser un festival amb un caràcter totalment apolític: la reivindicació política és absolutament nul·la. Cosa que no sorpren, d’altra banda, quan l’esdeveniment s’ha celebrat sota el sant patrocini de San Miguel i Coca-Cola: és prou trist que per a gaudir de la música siga necessari retre-li acatament al capital. També cal criticar la falta d’abocadors per a llençar el fem: no ens poden renyar per deixar el recinte fet una porqueria si no fiquen al nostre abast contenidors per a poder desfer-nos de les ampolles, gots o plats.

 

Raquel

Un article genial, que m'ha permès remememorar el festival detalladament i a la vegada penedir-me de no haver assistit a alguna de les actuacions. Quina llàstima que hagi acabat! Sempre ens quedarà el record i els futurs festivals...

maavak

Quina enveja, és una festassa clau que els veterans ja ens hem de perdre...

Jordi

Vaja vaja Guillem m'has fet ferme dentetes ehhhhhh quina rabia no haver anat en serio!! Que es això de música tradicional gallega i castellana?? no ho sabie pas jo aixo T__T amb lo que m'apasione a mi aquest tipus de música...jajaja bueno bueno, molt bon escrit si senyor, nos veiem segur al proper de 2009 eh ;-)